En aquest apartat del nostre portal volem donar-vos a conèixer històries reals de personatges històrics que tingueren relació entre Catalunya i Mèxic, així com articles d'historiadors professionals al respecte de la història comuna d'ambdos països. Os animamos a participar de nosotros enviándonos vuestros textos

jueves

Els pares Josefins d'Igualada, i Mèxic

Artículo en el blog de Mn. Xavier Bisbal

Aquesta setmana es notícia la propera presa de possessió de dues parròquies anoienques i d'una església a Igualada per part dels Pares Josefins, els missioners de Sant Josep. És una vinguda històrica que ens ha d'omplir d'alegria per dues raons. La primera és que enriqueix de nou la vida religiosa a la nostra ciutat. La presència dels religiosos està avui constituida per Capuxins, Escolapis, Maristes, Escolàpies, germanes de la Mare del Diví Pastor, carmelites vedrunes, Germanetes dels ancians desamparats i Carmelites descalces. És la presència d'un testimoni generós d'entrega a Déu a través de múltiples camps; des la contemplació, la pastoral, l'atenció a l'hospital, fins a l'educació, o la cura d'avis i pobres. Per això, després de la marxa fa uns cinc anys de les mares del Cor de Maria de la residència Pare Vilaseca, avui la vida cristiana s'enriqueix amb un nou carisma, en un context de bones notícies per aquest col·lectiu a Igualada: els recents vots d'un marista i d'una carmelita descalça, i el reforç de la comunitat dels Pares Caputxins.
En segon lloc, aquesta vinguda és un fruit d'Igualada, és com un retorn del que la ciutat ha donat al món. Així és: els Pares Josefins foren fundats per un igualadí, el Pare Josep Maria Vilaseca Aguilera, que dóna nom a la residència. És bò que, en aquesta ocasió, recordem alguns trets bàsics de la seva trajectòria. Nasqué el 19 de gener de 1831, batejat a la parròquia de Santa Maria i es diu que aprengué les primeres lletres als Escolapis (d'abans de la desamortització, a la plaça de la Creu). Traslladat a Barcelona, treballà en una fàbrica de filats. Sentí la vocació al sacerdoci, i després d'un temps com a seminarista, s'inclinà per ingressar als Paüls. Després d'haver obtingut el permís dels seus pares i renunciat a la seva herència en favor d’un germà menor, a la fi de 1852 va partir a Mèxic amb un ideal clar: ser missioner. El 1856 fou ordenat sacerdot.
Destacà per un gran esperit evangelitzador, durant deu anys es dedicà a les missions populars a les zones més pobres de Mèxic. Un dels puntals de la seva figura és la devoció a Sant Josep; la propagà d'una manera admirable a través de publicacions que assoliren els centenars de milers d'exemplars. De l'igualadí s'ha escrit que fou “el devot de Sant Josep dels temps moderns. No hi ha en tota la Cristiandat qui amb més entusiasme, persistència, saviesa i fervor, hagi difós la veneració a Sant Josep”. Un altre tret, fou el seu convenciment que la renovació de la vida cristiana començava per una regeneració del clergat. Per això promogué les vocacions i fundà un seminari a ciutat de Mèxic.
El mateix dia que fundava el seminari, fundà la Congregació dels Missioners de Sant Josep, la fi dels quals consisteix en la promoció del culte i devoció a Sant Josep i en l’evangelització, preferentment dels pobres i indígenes, mitjançant l'educació de la joventut, les missions i altres ministeris d'acord al propi esperit i carisma. Tres dies més tard, va fundar la Congregació de Germanes Josefines, amb l'ajuda de la senyoreta Cesària Ruiz d'Esparza i Dávalos, per a l'educació de la joventut, l'atenció als malalts i altres formes de caritat.
Va establir les missions entre els indígenes tarahumaras, yaquis, huiloches i lacandones. Va fundar col·legis per a l'educació de la infantesa i joventut. El 1873, en un context de persecució per a l'Església mexicana, fou empresonat i exiliat del país durant un any. En aquest temps va poder visitar Roma i conèixer al Papa Pius IX. Morí el 3 d'abril de 1910, a ciutat de Mèxic. Les seves restes descansen en el temple de la Sagrada Família de la capital mexicana.
Miquel Solà i Dalmau en féu aquesta descripció: “físicament era de complexió robusta, forta i dotat d’una activitat inaudita; gens propens a malalties, tingué una resistència admirable per al treball. Intel·ligent i compassiu, el seu talent fou més pràctic que especulatiu. Els seus llibres i sermons són sòlids i precisos, al nivell dels oients i lectors. El tresor d’una gran força i domini de la voluntat el féu un caràcter indomable i resistent a tota mena de contrarietats i persecucions. Equànime, pacífic i alegre. La seva puresa de vida sacerdotal i una gran humilitat són el perfil més destacat de les seves virtuts”. Avui, els fruits d'una vida així els tenim entre nosaltres.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada